dijous, 14 de juny de 2007

EL VIOLÍ

Des de Mèxic ens arriba aquesta història dirigida per Francisco Vargas que ha estat amplament premiada en festivals internacionals de cinema (fins i tot en una secció del de Cannes) i que ens parla de pobles llatinoamericans oprimits i marginats que lluiten contra un poder en mans de governs cruels i corruptes. El tractament, però, no pren partit pels revolucionaris, ni evidentement pels poderosos. La òptica que ens ofereix és la de la perpetuació dels problemes polítics i econòmics amb el rerafons de la violència humana que acaba provocant la confusió dels motius que porten a l'opció per un bàndol o per un altre.

Un capità de l'exèrcit explica a Plutarco Hidalgo, un ancià que recórre en companyia del seu fill i del seu nét els pobles per guanyar-se la vida fent música al carrer, com va tenir que deixar l'escola després que assassinessin el seu pare. No arribarem a saber qui ho va fer. L'exèrcit? La guerrilla revolucionària? El cert, però, és que la violència el va portar a fer-se militar amb la qual cosa l'espiral continua.
Ambdós personatges comparteixen una afició comuna: la música. Plutarco toca el violí, amb una ma amputada. El capità no va poder aprendre música: la seva preocupació des de petit va ser alimentar la seva família.
Filmada en blanc i negre ens ofereix una magnífica i sòbria interpretació d'un ancià actor no profesisonal- Angel Tavira - en una història construïda amb senzillesa aparent a parti d'una durísima escena inicial de fort impacte. Després el director porta la història per un camí que permet que el nostre interès sigui sostingut fins la seva conclusió: un clímax final durísim per la càrrega d'emocions humanes que comporta. Una bona pel.lícula pels amants del cinema d'autor.

diumenge, 10 de juny de 2007

NENS PETITS

"Ningú pot canviar el passat, però el futur, això ja era un altra història i en algún punt es tenia que començar".

Aquesta és una de les últimes frases de la pel.lícula "Little Children" traduïda al nostre país com "Jocs Secrets" i que va ser dirigida pel nordamericà Todd Field, excepcional retrat de la societat de qualsevol país amb nivell de vida avançat, de la seva falsedat, mediocritat i falta de maduresa i dels transtorns psicològics i socials que tot això provoca.

Aquells que no amaguen les seves emocions són condemnats i castigats socialment. Aquells qui les amaguen poden triomfar socialment però de vegades a costa de la seva pròpia felicitat i benestar i d'aquells que els envolten.

Un narrador en off ens permet dissecionar de forma poc complaent uns personatges que se'ns mostren en la seva vida quotidiana i que viuen en un barri residencial bonic, verd, on la vida s'espera sigui d'allò més apacible en els seus parcs, piscines i cases amb jardí.

Però l'avorriment, les carències, les frustracions de tots els personatges acampen plenament i se'ns mostren adults que no es comporten com a tals. Són nens petits que veuen amb sorpresa com els seus propis fills tenen de vegades respostes molt més assenyades que les seves.

Unes bones interpretacions que van ser nominades pels Oscars (Kate Winslet per exemple) completen un cru relat a un ritme pausat davant del qual ningú que sigui sinzer amb ell mateix pot quedar-se impasible.

A PROPÒSIT DE LA MARFANTA

En aquests últims dies podem llegir en el Blog de la Marfanta el següent subtítol adreçat a la gent esperançada o temerosa dels canvis polítics que es veuran en els ajuntaments ebrencs després del dia 16 de juny:

Els resultats dels canvis polítics difícilment són aquells que els amics esperen o els enemics temen" , cita de Thomas Henry Huxley, avi del famós escriptor Aldous Huxley.

Des del meu blog vull afegir unes quantes cites sobre el món de la POLÍTICA per contribuir a la seva reflexió.

“El major càstig per aquells que no s’interessen per la política es que seran governats per persones que si s’interessen” , de Arnold Joseph Toynbee filòsof de la història que va desenvolupar la seva obra durant el segle XX i segons el qual les civilitzacions són el resultat de l’acció de l’home sobre els desafiaments naturals o socials.

De manera relacionada amb aquesta visió històrica de la política, un altre historiador, polític conservador i un dels creadors del sistema polític de la Restauració a l’Espanya del segle XIX va dir “La política és l’art d’aplicar a cada època aquella part de l’ideal que les circumstàncies fan possible."

Un dels pares de la Unió Europea, el canceller Honrad Adenauer va afirmar “l’important no és tenir raó, sinó que se la donen a un”.

Per acabar, una cita del malograt President del partit demòcrata, John Fitzgerald Kennedy qui va dir “Si haguessin més polítics que sabessin de poesia, i més poetes que entenguessin de política, el món seria un lloc un poc millor per viure en ell.”

dimarts, 5 de juny de 2007

EL BON PASTOR



L'actor Robert de Niro es posa al darrera de la càmera per dirigir una pel.lícula amb excés de metratge (167') basada en la creació de la Central Intelligence Agency (CIA) a traves de la vida de Edward Wilson, un graduat de la Universitat de Yale que dedica tota la seva vida al treball a l'Agència des de la Segona Guerra Mundial i especialment durant l'epoca de la Guerra Freda i els problemes que aquesta obsessiva dedicació causa en qualsevol vida familiar.
El guió està signat per Eric Roth, autor també del guió de la pel.lícula Munich dirigida per Steven Spielberg qui crea alguns diàlegs notoris i compta amb la presència d'un bon planter d' actors com són el Matt Damon en el paper d'Edward Wilson, Angelica Jolie, la seva frustrada esposa, Alec Baldwin, John Turturro i William Hurt.
Matt Damon interpreta un personatge fred, callat, reservat, dedicat obsesivament al seu treball i que es creu a la perfecció el paper que desenvolupa en la vida: cal desconfiar de tothom, un no pot refiar-se de ningú, ni tan sols de la seva família. Els tripijocs de l'espionatge de l'época de la Guerra Freda - soviètics, anglesos, nordamericans, dobles agents, control polític de terceres nacions- se'ns mostren de forma sobria a un ritme potser massa lent.
El títol de la pel.lícula es refereix al paper que les classes polítiques dirigents interpreten pel bé comú de tots esl ciutadans; pastors del ramat d'ignorants ovelles que desconeixen els fils que mouen la trama del poder i els llops que habiten al món. No és el millor per aquests ciutadans-ovelles deixar-se guiar pels seus pastors? Bons pastors tinguem!!!!

dilluns, 4 de juny de 2007

LA FONT DE LA VIDA

El director Darren Aranofsky (Pi, Rèquiem per un somni) ens ofereix amb aquesta pel.lícula una mostra de cinema que ens recorda allò que de vegades obllidem: el puntal d'aquest mitjà expressiu són les seves imatges.
Aquest drama formal i visualment arriscat està estructurat en tres històries entrellaçades: una història d'amor ambientada en el present (la que està més ben desenvolupada i amb més metratge), una altra també d'amor en l'Espanya i el Nou Món del segle XVI i finalment una última en el futur, en un viatge a la nebulosa Xibalba, totes elles interpretades per l'actor Hugh Jackman i l'actriu Rachel Weisz. Els que hagin vist el film "Pi" ja coneixen els mètodes narratius d'Aranofsky recolzats en una certa confusió narrativa i com no podria ser d'altra manera, aquesta tècnica afecta finalment al resultat.
Si hi ha alguna cosa comú a tots els temps és el sentiment que ens produeix l'amor i l'enfrontament al moment inevitable de la mort. L'important serà el gaudir de la vida, aquest fet extraordinari que suposa el simple fet d'existir. On està la font de la vida eterna? Sembla evident que no existeix malgrat que els personatges de la pel.lícula la busquen fins a perdre la seva pròpia vida en l'intent. No ens queda més remei que gaudir de la font de la vida finita i quina millor manera que amb amor, que malgrat ens provoqui sovint dolor ens permetrà viure més enllà de la nostra mort: en el cor d'aquells que ens han estimat.
Amb un tractament clarament esteticista, hi ha escenes d'una bellesa arrabatadora, com les del futur, amb cels nocturns plens d'espurnes incandescents. Tot ben acompanyat per una banda sonora exquisida de Clint Mansell que compta amb la colaboració del Kronos Quartet. No és una pel.lícula fàcil i fins i tot molts la podran trobar ridícula.